Fums misteriosos i focs follets.

Dibuix del llibre "Quan Judes era fadrí i ... " (pàg. 71) per Sebastià Tamarit

"... Oh!, aspera't, que ancara no s'ha acabat tot: ara vindrà lo del fum. Sí, recordo que se'n va parlar molt per la comarca.
Oh!, veuràs, va siguer una cosa grossa.
i com va anar?

Ja te hu axplicaré. Sabràs que, no fa gaires anys, a casa Macareno un mal dia va començar a aixir fum. La campana de l'asglesia asvaiotave tocant a foc. Tota la gent del poble van còrrer amb ferrades - galledes - pr'atura'l de seguit. i feven un cordò des de la font fins al foc, i llençaven l'aigua al demunt de les flames. Mes allò era el no acabar mai. Si l'apagaven d'açí, s'ancenive de pr'allà. Al final va semblar que ja no fumave. Farts de traballar, se'n van anar a descansar. Però l'andemà, tornem-hi, i aixís va durar més d'un any seguit aguell foc. Ere un foc astrany: açò es cremave; allò no. Tant i tant se va allargar, que va preocupar un munt dec gent de tot lo país. Tothom parlave del fum misteriòs de Malmercat.

Cert, jo recordo que la quitxalla de Rialb pujavem al castell por veure el fum. i se'n parlava amb un cert encongiment.
Si: allò ere un crit per tot lo Pallars, home! - diu amb aire convincent. Sabràs que es va arribar a l'axtrem d'haver de fer venir endevinaires de pr'avall i de pr'amunt, por veure i sapiguer la causa de tota aguella fumera.
i qué, se'n va treure l'entrellat?
Prou, després de gastar prou diners i paraules. Sort ne vam tenir de la pobra Cappelada, d'Ascàs... Ella va posar ben bé el dit a la llaga.
Com ho va fer?
De la manera més senzilla del mòn: va agafar tots les de Malmercat i els va dir que teniven lo dimoni ficat al poble. i que, si no feven les possibles de treure'l de pressa, ne farí de les seues i grosses.
Jo havia conegut la Cappelada, d'Ascàs. Mai no vaig saber qué deia, puix que parlava amb molta dificultat.
Oh!, però quan feve la feina d'andevinar, parlave claríssim. Doncs, la Cappelada tenive la creu marcada al paladar, porqué havie nascut la nit de Nadal. La pobra dona, fora de la feina d'andívinar, es pot dir que no parlave de cap manera; només li sortive del coll una mena de paraules tretes amb aspentes.
i, quin remei va donar a l'esverada gent de Malmercat?
Les va fer fer un novenari de pregàries a la Mare de Deu del Remei perqué els ajudés a trobar el remei. I al cap de deu dies, la Cappelada ja sabive d'on venive tot lo mal. Ah, si? Qui era el culpable?
Això, noi, no hu va poder dir. Tenive el do de fer bé; mai de fer mal. Només va dir:
"La persona que done el foc aguest é una que es vesteix per dalt..." i que va passar?
Què va passar? Mira: que mai més s'ha vist fum d'aguella mena al poble de Malmercat.
Ja és ben estrany, ja...
Amb sinceritat, Juan, es parla que hi va haver alguna cosa d'allò que en diuen màgica... - acaba en Salvador, amb ulls esbatanats, sense parpellejar, tot mirant-se l'indret de la desventurada casa de Macareno.
Ca, home! Jo he sentit explicar por gent d'estudis dedicats totalment a aquestes coses de la terra, que aguests focs s'anomenen "follets", i apareixen sense saber com. Es un fet natural, produït por uns gasos que es formen dins les capes de la terra i que s'inflamen en posar-se en contacte amb l'aire. No hi creguis, en això de la màgia..."

Els focs de Malmercat.

"No fa gaires anys van succeir a Malmercat uns fets ben estranys que van consternar durant un temps, tots ets pobles veins de la Ribera de Sort.
Segons que expliquen, tot va començar un dia en que el rector del poble es va discutir amb l'hereu de Casa Corcò, a propòsit d'unes terres que aquest menava, però que eren propietat de l'església. Les raons que es van tenir van ser tan violentes, que acabaren amb amenaces per part de l'eclesiàstic.
- Us recordareu del rector. Creieu que això us passarà per casa - li advertí el capella. L'endemà mateix d'aquesta picabaralla, una espessa columna de fum negre sortia del paller de casa Corcò. Les campanes tocaren a foc, i de seguida hi van córrer els veïns. Però quan les primeres persones van arribar al paller, el foc havia desaparegut sense que ningú hagués tingut temps d'abocar-hi un sol farrat d'aigua. Poc després comprovaren bocabadats que només s'havia cremat la palla. Es a dir que el foc no havia afectat en res l'estructura de l'edifici. Tampoc no s'havia encès l'herba, malgrat que n'havia un bon pessò a tocar de la palla.
Des d'aquell dia, l'espectacle es va repetir molt sovint, sempre amb les mateixes característiques. Per exemple, a vegades als de cal Corcò, se'ls calava foc a l'armari, atapeït de roba, i només es cremaven els calçotets d l'hereu.
Les fumeres eren també presenciades des dels pobles propers, com Tornafort i Puiforniu, i, fins i tot, a vegades des de Vilamur. Al principi, des de tots aquests indrets, els veïns hi acudien esverats. Després, però, en veure que llurs esforços no servien por a gran cosa, ja no hi van tornar més. Quan, des de lluny adivinaven el fum, comentaven amb resignació:
- Ja hi torne a haver foc a Malmercat... En fi, no se hi pot fer re! - i tornaven a la feina. Aquest fets es van repetir durant molt temps i tothom donava la culpa al capellà. Aquell rector era de Casa Beta de Puial i tots el temien més que una pedregada. Un any, el dia de la festa major de Malmercat, es va acomiadar dels seus feligresos, durant l'homilia, perquè va dir que l'havien fet canonge de la Seu.
- Gràcies a Déu. Ara ja no mos calarà més foc! - xiuxiuejà algú des del fons de l'església.
Des de llavors, aquest misteriós foc no ha tornat a donar mala vida a cap més poble de la comarca.

ColI, Josep; 1987. Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Llibres del Mall (pp. 87-88)