“Les formes d’il·luminació estan experimentant als Pirineus una profunda transformació. Tot i això, les innovacions ... no han penetrat encara amb la mateixa intensitat que, per exemple, als Alps francesos, on, fins i tot a les valls més altes i apartades l’electricitat flueix cap els pobles, recordant-se de la teia sols de nom, mentre que llanternes i llums d’oli, s’han mudat a les golfes, a les deixalleries o als museus”.(1)

FRITZKRÜGER

 

Això escrivia Fritz Krüger a principis dels anys vint quant visità les valls del Pallars Sobirà. Constatava (amb certa pena d’etnòleg, val a dir) l’esforç d’aquelles contrades per entrar en la modernitat. Doncs bé, aquesta modernitat els va ser negada fins gairebé el darrer quart dels segle XX. Cada vall, cada poble, cada masia, es va haver d’espavilar per poder gaudir d’unes poques bombetes enceses durant les llargues nits de l’hivern amb els antics estris de fer llum a prop, ven a prop.

No podem atribuir l’endarreriment del Pallars Sobirà a una manca d’esperit o d’agudesa empresarial. El Tort d’Alòs i els seu germà (els germans Arnalot) van ser capdavanters en el negoci elèctric al Pallars i també a Cardona.(2) Pocs anys després de les primeres experiències a Barcelona, La Pobla de Segur (1898), Sort (1905) i Gerri de la Sal (1906),ja sabien el què era l’enllumenat elèctric, l’instint empresarial existia (un dels primer en veure les grans possibilitats energètiques de la comarca va ser precisament un pallarés de Sort: l’Emili Riu i Periquet). Va ser fonamentalment l’opció per un model de desenvolupament industrial centralitzat a Barcelona la que va deixar de banda i a les fosques al Pallars Sobirà.

El Pallars, on s’havien instal·lat algunes de les primeres turbines i dinamos del país, havia quedat desconnectat de la segona revolució industrial, exclòs del procés d’electrificació integral de l’espai català. De l’enorme potencial hidroelèctric del Noguera Pallaresa ni un kilowatt va ser retornat a les poblacions riberenques Collegats amunt. Això comportà un esforç notable per a, si més no, alleugerar aquest abandó. Desconnectats de la xarxa nacional, els pobles del Pallars Sobirà van haver de dedicar una part considerable dels seus escassos recursos per tal d’encendre unes bombetes a la nit. Mal enllumenar cases i carrers costava als veïns i ajuntaments deu o dotze vegades més que als pobles connectats de la resta de Catalunya. L’Ajuntament de Sort va haver de vendre la muntanya de Costa Negra i quedar greument endeutat en subscriure un emprèstit de 85.000 pessetes, per tal de adquirir la seva minicentral.(3) El de Llavorsí va haver de dedicar els ingressos de les tales de fusta d’onze anys per tal de finançar la millora de la seva central (quan finalment va liquidar el deute amb part de l’import de l’ultima subhasta va poder dedicar la resta a la construcció d’un edifici per a l’escola).(4)

Una riuada significava sovint tornar a començar *(com la de 1968 a Sort, les conseqüències de la qual ja les hem apuntat a la pàg.52 d’aquest treball). A Sort, durant els anys trenta, el preu bàsic del kWh per a l’enllumenat era de 0,6 pessetes (per als veïns dels pobles propers el cost pujava a 80 cèntims el kWh) quan a Barcelona el cost era de 10 cèntims o menys a partir dels anys vint. A Barcelona entre els anys 1918-19 els preus de l’electricitat per a força motriu es situaren entre els 5 i els 7 cèntims el kWh mentre que a Sort l’any 1929 l’ajuntament dictava una tarifa per al consum de força motriu de 35 cèntims el kWh (5)

D’aquest esforç industrial del Pallars Sobirà per superar la marginació elèctrica se n’està perdent el rastre. No s’ha fet cap estudi a fons d’aquest ric patrimoni de petites centrals, canalitzacions, bases, reconversió o aprofitament d’antics molins de blat, solucions tècniques qui sap d’on importades o fruit de la inventiva autòctona (6), sistemes de reparació, manteniment, xarxes de conducció, organització administrativa dels negocis o dels serveis municipalitzats, sistemes de cobrament, sistemes de detecció del frau, ...

La situació d’aïllament del Pallars Sobirà, la relativa autarquia econòmica arribà fins finals dels anys seixanta i principis dels setanta. La manca d’energia elèctrica afavorí el manteniment en funcionament dels vells molins hidràulics que transformaven en farina les collites dels pobles de la rodalia. Annexar alternadors, turbines i canonades als antics molins ajudà que continuessin en bon estat de funcionament molts d’ells quan a la resta del país feia dècades que ja havien desaparegut.

Hem constatat que aquest valuós patrimoni industrial conservat gràcies a les adverses circumstàncies de desconnexió i d’aïllament està en seriós perill. Trenta anys després de la seva aturada els edificis sense cap mena de manteniment s’estan enderrocant. A més sembla que hi ha poc interès en salvar-ne el que queda. Les edificacions s’enfonsen, les instal·lacions es rovellen o es podreixen i els que les feien funcionar van desapareixent. (7)

Un cas paradigmàtic és el de la mola de Gerri de la Sal (2 turbines, dos molins fariners amb maquinària adjunta per a destriar la farina, una sènia, maquinària elèctrica, ...) . El darrer saliner, en Felip Montoliu Baró, era el moliner de gra i també productor de energia elèctrica de Gerri i pobles del voltant. Amb la connexió a FECSA va haver de tancar la central encara que mantenia en funcionament les turbines per a llum pròpia però finalment també va haver de plegar per què no el compensaven les despeses de manteniment. Encara té totes les instal·lacions en perfectes condicions per a funcionar. Mancat d’ajuda va haver de plegar de fer sal l’any 2000 i en aquest pocs anys s’han fet malbé les darreres eres salineres del Pallars (era l’últim saliner després de més de mil anys fent sal a Gerri). És decebedora la manca d’interès institucional en casos com aquest.

Un cas patètic és el de la minicentral de Sall (Altron). Té un edifici de magnífica construcció, de dues plantes, amb parets de pedra i coberta de llosa d’uns 70m2 per planta. La coberta s’ha enfonsat parcialment i amenaça ruïna total perquè ningú a tallat la bidauba que s’ha emparrat per les parets i aixeca les lloses. Resta tota la maquinària (turbina, molí fariner i maquinària complementària, volants, politges mecanismes d’elevació del gra ... a més d’un alternador Siemens, dos transformadors...). El lloc és perfectament accessible per una pista d’un quilòmetre a l’esquerra de la carretera que va a Caregue. Doncs bé, no hi ha ni una sola senyalització que n’indiqui la ubicació(8).

I això passa en un moment en que el model de turisme massificat de neu (similar al de sol i platges) trontolla i és fa més evident la seva component especulativa i poc respectuosa amb el medi ambient. Cal potenciar el turisme cultural i, dins d’aquest, el turisme científic i el turisme industrial. Turisme que cada dia augmenta el nombre d’adeptes i que constitueix, en bona mesura, la tornada als orígens del turisme, el d’aquells turistes europeus dels segle XVIII que realitzaven llargues estades a l’estranger moguts per interessos educatius i culturals. No es tracta d’inventar res nou. Als Pirineus francesos hi ha associacions com l’Association des moulins des Hautes-Pyrénées (9) que vetllen per la conservació, la difusió i el coneixement dels molins hidràulics. Tenen una pàgina web i publiquen rutes dels molins hidràulics. Al País Basc, a Asturies, hi ha iniciatives similars. Al Pallars aquesta tasca està per fer. Amb aquesta investigació voldriem contribuir a la salvació d’un valuós patrimoni en perilli que té un enorme potencial per a un forma de turisme sostenible.

Finalment amb aquest treball de recerca hem volgut fer una petita contribució a l’estudi d’aquest sector de la tècnica, de l’economia i la vida pallaresa que ens ha semblat estar força oblidat i al mateix temps valorar la feina de persones com en Lluís Vilà Pla, en Felip Montoliu Baró, en Cisco Farré, tots de Gerri de la Sal; en Joan Peña Ubach i el seu padrí, el Gildo de Soriguera; l’Emili Boixereu Locutura de La Pobla,(10) ...que s’esforçaren per a portar la llum i el progrés al Pallars Sobirà.

* Crescudes enregistrades segons la Comisió Tècnica de Inundacions: 1348, gener 1433, tardor 1436, 1617, 1637, 1753, 1854, 1894,octubre 1907, octubre 1937, agost 1963, novembre 1967, abril 1971, novembre 1982

(1) FRITZKRÜGER (1997): Los altos Pirineos Vol I. 2ª Parte. Edit. Garsineu i altresPàg. 207
2  Isidre Arnalot Carrera, germà del Tort d’Alós, amb l’experiència assolida al Pallars Sobirà va construir la central hidroelèctrica de Cardona coneguda com La llum de Cardona que subministràllum a la vila durant vint anys a partir d’un contracte amb l’ajuntament amb data de 1908.
3  AHCS Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sort. Acta del 6 de març de 1929.
4  “... libre ya el pueblo de dicha carga que ha pesado sobre él como un plomo ... las restantes 4.250 pesetas ... sean invertidas en la construcción de un edificio para Escuela”.AHCS Llibre d’actes de l’Ajuntament de Llavorsí .Full solt.
5  AHCS Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Sort. Acta del 24 de juny de 1929.
6  El Cisco Farré de Gerri, que va treballar muntant centrals ens va explicar d’un sistema a base d’un cable penjat als postes de la mateixa línia que controlava el regulador de la turbina, evitant haver d’anar a la central de nit quan es produïen baixades de tensió.
7  Cal dir que alguna cosa s’ha fet: a Àreu funciona com a museu un molí-asserradora-generador i a Sort es vol fer un museu a l’antiga central hidroelèctrica.
8  Fotografies de la minicentral d’Altron. Les fotografies mostren com la central de Sall s’està quedant en runes.
9 http://perso.orange.fr/moulindelamousquere/
10  GIMENO, Manel (1999) Un segle i mig de botigues i indústries de la Pobla de Segur. Ajuntament de la Pobla de Segur. Pobla de Segur: pàg: 26. Emili Boixereu va muntar un taller d’electricitat a la Pobla de Segur. Va electrificar els pobles d’Escós i d’Àreu (1919); Malpàs (1921), Sellui i Basturs (1922), Surp, Altrón i Unarre (1923) i Llavorsí (1925)

Tornar a dalt